Logo Montseny ORG

TURISME: El racó del viatjer


KARIBU MUSUNGU 

 

Introducció:

El passat 16 de juliol de l'any 1999 dos aventurers catalans: l'Óscar Iglesias i el Miquel Serra, fill de Breda, van aterrar a Nairobi. s'havien proposat travessar el continent africà des de Kenia fins a la costa Oest ( Camerun ) en un temps d'un mes. Per aprofitar el temps van pujar el mont Kenia de 5000 metres d'alçada i tot seguit es van desplaçar en transports públics fins a Kampala, capital d'Uganda. Un cop allà van obtenir sense problemes el visat d'entrada al Congo, ( antic Zaire ) un país que estava en guerra des de l'agost de l'any 98 quan l'actual president Kabila es va fer amb el poder. Malgrat les series advertències dels ugandesos que van tractar de persuadir-los per què es fessin enrera, el 28 de juliol van entrar al Congo pel poblet de Mahagi. El dia 1 de setembre, quan els seus amics i familiars ja els tenien per desapareguts, van poder sortir del país per Arua, poble del Nord d'Uganda que es troba uns quilòmetres més amunt del punt per on havien entrat. Travessar el Congo era una quimera que hagués posat greument en perill les seves vides.
Enrera queden recorreguts 1200 Km per la inaccessible selva d'Ituri al Congo dels rebels, 500 km dels quals van ser en bicicleta ( comprada i venuda al país ). Tot una impressionant aventura que us relata en Miquel a continuació.

Primer Capitol: Entrada al Congo

28 Juliol 99. Mahagi.

L'autobús que hem agafat a Pakwacht ens deixa a Paidha l'últim poblet d'Uganda abans d'arribar al Congo. Al baixar de l'autobús una multitud ens aborda com si fóssim estrelles del cinema desprotegides de guardaespatlles i policies. En realitat no som més que un parell de blancs imprudents que busquen un medi de transport econòmic per anar fins a la frontera.

"Tumulto" al voltant de la nostre moto

Un motorista ens demana unes 1500 PTA per les 15 milles que ens diu que hi ha de camí. Acabem acordant 1000 PTA i pugem sobre les motos amb les motxilles a l'esquena. El camí, ple de sots, pujades i baixades ens farà anar botant tota l'estona. Unes milles de sots més enllà ens trobem una petita agrupació de casetes de fang i palla. El meu motorista em comunica que hem arribat a la frontera d'Uganda amb l'antic Zaire. Baixem sense presses de la moto preparant-nos psicològicament per les llargues formalitats africanes, que sorprenentment només ens ocuparan un temps de quinze minuts. Lluny de demanar-nos diners fins i tot ens conviden a prendre el te. Nosaltres, poc acostumats a aquestes amigables rebudes, rebutgem manifestant tenir pressa. Fem una ullada a la llibreta on ens han registrat i confirmem que per aquí no ha passat cap blanc fa molt de temps. Amb prou feines hi passa algú. - "This is a not very busy custom", ens diu el policia d'emigració que ens estampa el segell de sortida. Seran les últimes paraules en anglès que sentirem.

Amb la moto i la motxila....

El proper destí és Mahagi poble fronterer del Congo, un país francòfon. Ens acomiadem i tornem a pujar darrera les motos amb les motxilles penjades a l'esquena. Vint minuts més sobre la moto que serveixen per tenir distrets a milers de nens i no tant nens que ens saluden o somriuen en veure'ns. Seran dos nous capellans ?, o potser dos representants de la ONU ?. I si fossin dos "Rambos" que venen per carregar-se a tots els militars de Kabila ?. En qualsevol cas, amb les seves caloroses salutacions, ens fan sentir herois pel simple fet de travessar una frontera no trepitjada per cap turista blanc des de que va començar la guerra el dos d'agost de l'any passat (98). Aviat arribem a la frontera del Congo i ara en francès saludem als militars responsables que no fan l'aspecte d'estar massa preocupats per la guerra. Amablement ens fan buidar les motxilles no fos cas que volguéssim entrar al seu país amb alguna sorpresa amagada. Abans d'obrir totes les bosses de plàstic que tenim plenes de roba ja s'han convençut de que realment som uns turistes despistats que no tenen massa clar cap a on van. Després de segellar-nos l'entrada al país no tenen cap pressa per tornar-nos els passaports. Aprofitem aquest impàs per demanar-los informació sobre la possibilitat d'arribar fins a Kisangani per carretera. No ens ho pinten gens difícil, ni pels problemes bèl·lics ni per l'estat de la carretera. Un parell de dies semblen suficients i el visat de Centràfrica ens asseguren que el podrem obtenir a la mateixa frontera.

Carretera nacional al Congo

Absorbim aquesta informació amb savi escepticisme, no creient-nos ni la meitat del que ens han dit. Temps ara d'un llarg silenci que trencarà el policia que ens ha retingut els passaports ,dient-nos seriosament:
- Heu de pagar cinc dòlars cadascú pel visat.
Tot i així, la seva cara no m'impressiona gaire, els he vist de millors penso jo. Ara és el meu torn , també jo vaig de farol:
- Vostè perdoni però ja vàrem pagar el visat a l'ambaixada de Kampala a Uganda i, el que és pitjor, no havíem previst aquesta despesa de diners, que, per altra banda com pot apreciar no tenim. Com s'explica sinó, que viatgem en aquestes condicions tan precàries.

Una pausa al cami

Un nou silenci, ara més comprensiu, ens fa guanyadors de la partida de pòquer en la qual ens hi estàvem jugant cinc miserables dòlars.
Li canviem 10.000 Shillings ( unes mil pessetes ) al policia d'immigració que anirà a buscar a casa seva, després de més de 20 minuts d'espera, una muntanya de bitllets congolesos bruts i sobats que fan l'aspecte de no tenir més valor que els del joc del monopoly. L'últim tràmit, abans d'entrar del tot al país, consisteix en una última ullada al passaport. Després d'això ja podem posar-nos a caminar per terres congoleses amb les motxilles a l'esquena. Entenem que, com fa molt de temps que no s'han trobat a un turista blanc, no han sabut treure més rendiment de nosaltres. Una forta calor ens deixarà empapats de suor poc després d'haver començat a caminar. Ens creuem dones que duen el cap ple de plàtans o de llargs troncs, algun congolès amb bicicleta, nens jugant... Sospitem que a partir d'ara els vehicles a motor seran molt difícils de trobar. Observo detalladament com em miren tots aquests ulls i prenc una consciència especial com a ser viu amb tota la responsabilitat que hi ha implícita en això. Mai no m'havien mirat ulls tant oberts com aquests. L'aventura al Congo acaba de començar!!.

Segón Capitol: Mahagi

Som concretament al poblet de Mahagi, on hem aterrat després d'una llarga caminada a ple Sol. El temps que separa el moment que ens hem posat a caminar cap aquí fins ara, que estic escrivint això, és d'unes set hores de rellotge. Set hores de vivències, que explicaré a continuació, equivalents a set dies rutinaris passats a Barcelona. Tot just a l'entrada del poble se'ns enganxen dos predicadors de l'església baptista oferint-se per ajudar-nos en tot el que puguin. Ens acompanyen a l'únic lloc de Mahagi que disposa d'habitacions per passar la nit. Aquí no ens reben precisament bufant instruments de metall ni ballant sardanes, sinó que són més aviat freds i distants amb nosaltres. Pensem que potser ens han près per espies del govern de Kabila. A més, per uns serveis tercermundistes ens demanen un preu del primer món, 7,5 $ l'habitació !. Com no hi ha manera d'abaixar aquest preu decidim compartir una austera i deixada habitació, on a més d'un llit, un pèl just per dues persones, podrem gaudir d'una taula i una cadira menjades pels corcs.

Aprofitem els últims raigs de Sol per remullar-nos una miqueta, a un lloc on segles enrera potser hagués reconegut com una cambra de bany. Després, una mica afamats, ens mengem els mangos que hem comprat a unes dones venint cap aquí a pesseta la peça. A les 18:30, quan el Sol ja ha perdut la seva força, anem a donar una volta pel poble. Comprem dues ampolles d'aigua, aprofitant que aquí en venen, i a l'hora de pagar podem fer-ho amb la moneda ugandesa (Shilling) o amb l'ultra-devaluada moneda congolesa ( Nouveau Zaire ). Reunirem un bon gruix de bitllets amb la cara de Mobutu per canviar-los per una mica d'aigua.

A pesseta la peça

Seguim caminant pel poble a la búsqueda d'alguna cosa per sopar. Les cases estan molt separades i no acabem de trobar el centre d'aquest vila, que recorda una mica als pobles de l'Oest que hem vist a les pel·lícules. Amples i buits carrers de sorra amb edificacions baixes i adossades. No veiem gaire moviment però confiem que poden haver restaurants amagats per algun lloc. Darrera d'unes cases descobrim per sorpresa un mercat africà de colors molt vius. Una rica i acolorida combinació de mocadors, palanganes de plàstic, i vestits de les més de dues-centes dones que estan assegudes venent mangos, alvocats, cebes, plàtans, oli de palma,... .La llum del Sol, que ara ja pren els tons vermellosos del capvespre, col·labora a fer d'aquest mercat tot un espectacle visual. Volem fer una fotografia però de moment preferim ser prudents ja que tota la multitud està pendent dels nostres moviments i mai se sap com poden reaccionar.

El Mercat

Al no trobar cap racó per menjar preguntem a una de les dotzenes de grups d'homes congolesos que estan asseguts sense fe res, si ens poden indicar algun lloc on hi hagi alguna dona que cuini. Ara el nostre proper pigall serà un evangelista molt amable que ens acompanya a encarregar peix per sopar a un petita casa-restaurant on hi viu l'ortodoxa "mama" cuinera. Com aperitiu, enlloc de patates i olives, comprem al mercat uns plàtans i un alvocat que anirem a menjar a casa d'aquest home que respon pel nom d'Upar. De camí ens presenta la seva dona que està venent cacauets al mercat. A l'arribar a casa seva ens convida a asseure al voltant d'una taula rodona de fusta que es troba al patí interior. Ens fa servir te i manioc bullida per acompanyar la fruita que hem comprat.

Té dotze fills, com a bon catòlic que no inverteix en preservatius, i cada vegada que s'acosta un d'ells a la taula on estem menjant, ens saluda, seguint les ordres del seu pare, gairebé amb una reverència. Parlem una mica de la situació del país, mentre sentim a la radio les noticies recents de la guerra en llengua francesa. Mentre anem bevent el te i menjant ens explica amb cara de circumstancies tot el que han patit per aquesta guerra.

És grotescament atent fent tal abús de la paraula "merci" que ens fa sentir membres de la família real. Li suggerim d'anar tots plegats a visitar al cap del poble i a ell li sembla una bona idea. De fet estic del tot convençut que qualsevol cosa li hagués semblat una bona idea. Abans, però, ens hem d'acabar l'enorme tassa de te que ens ha servit. Després de caminar un centenar de metres ens trobem un home d'aspecte jovenil que està "apalancat" amb les cames separades a una cadira davant del que podria ser casa seva. Porta una gorra americana vermella i ulleres de Sol: no hi ha dubte és ell !. Fa la funció d'alcalde d'aquesta petita regió del Congo on hi viuen unes 32.000 persones. Ens presentem i, com era de preveure, ja estava plenament assabentat de la nostra arribada. Trèiem un tema de conversa improvisat i ens interessem en saber si la zona disposa de petits hospitals per curar els malalts, quines malalties són les més exteses, i si per aquesta zona hi ha el virus de l'Ebola. Com era de preveure les condicions amb les que tracten als malalts són força precàries.

ITV ??, Siiii

Parlem també dels "bruixots", un grup social que ha anat a menys però que encara te un pes específic important, sobretot per què, i ens ho repeteix dues vegades, provoquen a la gent un mal físic real, podent fins i tot arribar a matar. Ell també es mostra interessat per les costums del nostre país, així com pel nostre viatge i finalment considera molt encertada la idea d'haver-lo anat a veure. S'ha fet ja negra nit, sense que encara s'hagi tret les ulleres de Sol, i ja és hora d'acomiadar-se per anar a menjar el peix que ja estarà cuinat.

Acompanyats de l'Upar entrem a una fosca habitació, i ens asseiem a una banqueta sota una tènue llum de petroli. Després de l'obligat ritual de rentar-se les mans a una palangana d'aigua amb l'ajut d'un brut tros de sabó, una dona ens serveix peix amb salsa, amb risc de diarrea, acompanyat d'una pasta blanca, densa i insípida feta de farina de blat de moro que es menja amb les mans, entre altres raons per que no hi ha coberts. El pastor Upar es limita a observar com mengem i a somriure quan és el moment.

A les 20:30 acabem de sopar. La foscor i el silenci que reina a tot el poble són una bona raó per anar a dormir. En el moment de separar-nos el nostre amic ens convida a dinar l'endemà a casa seva. Nosaltres entenem el missatge i li donem una suma raonable de diners amb la que creiem que podrà menjar tota la família. Camí cap a la nostra habitació escoltem una música que prové d'un lloc fosc que podria fer les funcions de bar. Entrem a prendre alguna cosa. Els dos xicots que porten el bar, aprofitant l'ingrés extraordinari de la venda de les nostres dues cerveses, posen en funcionament un grup electrogen i disfrutem d'uns vint minuts de llum elèctrica. Dins el bar hi ha una noia que balla molt animada una cançó congolesa molt coneguda (Ndombolo) a tot l'Àfrica Central i de l'Oest. Poc a poc, en veure la llum, comencen a aparèixer de la foscor els veïns, que s'aglutinen a fora el bar per mirar qui som, sense atrevir-se a entrar. Així es mantenen de moment les distancies entre els dos desconeguts homes blancs i ells.

Demanem una segona cervesa, marca ESB de 7 graus d'alcohol, que sempre ajuda a creure'ns que estem mantenint una xerrada lúcida. Mentrestant no perdo detall dels graciosos moviments de la noia que mou les caderes al ritme de la música africana.

El Poblet

L'encarregada de trencar el gel és una jove grasseta que, tota decidida, s'apropa per xerrar amb nosaltres. Sembla que li fa il·lusió practicar l'anglès que ha après a Londres. Aquesta aproximació trenca el mur de la vergonya i la resta de curiosos aprofiten per venir també al nostre costat. Com la noia que estava ballant m'havia caigut simpàtica la vull convidar a una Mirinda ( 400 Shillings ). Li dono els diners per què se la compri, però ella prefereix , i amb raó, guardar-los per necessitats primàries. Quin sentit te per ella llençar aquests diners en aigua carbònica amb sucre i colorant si molt possiblement la seva família està passant per una època de vaques flaques ?. Veig amb bons ulls la seva postura i fins i tot me n'alegro que s'hagi quedat els diners.

Aviat tothom anirà desapareixent amb l'excepció d'una parella d'enamorats que s'estan prenent unes cervesa a la taula del costat. Nosaltres ens quedem xerrant amb els dos joves cambrers de setze i disset anys. De la conversa que tenim amb ells puc afirmar, sense exagerar, que Sócrates al nostre costat hagués passat per un simple aprenent de corruptor de joves. Demagògia etílica, lliçons desnaturalitzades, comtes de fades per nens, en resum que els hi volem fer empassar que Europa no és cap paradís i que al seu poblet tant bonic s'hi viu molt bé. Mentre nosaltres tractem de convèncer-los amb les nostres alforges farcides de dòlars, ells que no tenen diners ni per posar benzina al grup electrogen, ens escolten incrèduls amb cara d'escepticisme. Com és lògic ni nosaltres mateixos ens acabem de creure el que ja ens costa de vocalitzar. Abans de que ens condemnin a beure la cicuta decidim anar-nos a dormir i deixem en pau a la joventut.

 

Participeu enviant les vostres opinions:

O si ho desitgeu podeu enviar els vostres escrits sobre turisme del montseny i us els publicarem.

info@montseny.org

Tornar a la plana Principal | Història | Geografia | Imatges | Guia pràctica | Turisme | Activitat econòmica | Esdeveniments | Receptes de cuina | Fòrum